Les Immémoriaux, de Victor Segalen

“Les Immémoriaux”, de Victor Segalen, és el títol d’un llibre que em va recomanar Michel Onfray, un dels filòsofs més mediàtics de França avui dia. Per descomptat, Michel Onfray no em va recomanar aquest llibre en persona, sinó a través de la pantalla petita. El filòsof va parlar tan bé del llibre de Víctor Segalen que no vaig poder resistir i el vaig trobar en mirant aquesta web.

En la seva novel·la històrica o etnològica, Victor Segalen narra el primer acostament entre d’europa (anglesos i després francesos) i tahitians. Així, l’acció del llibre té lloc a finals del segle XVIII i, més exactament, de 1800 a 1820. Aquesta precisió pot semblar inútil, però és substancial, perquè és bo (en només uns vint anys) que els occidentals destruïssin una cultura polinèsia que va romandre intacta, fins al desembarcament d’aquests homes i dones de la llunyana Europa. I és aquesta història d’un món que s’està morint (o més aviat un món que s’està desplaçant cap a una altra cultura) explicada per l’escriptor francès Victor Segalen. L’heroi del llibre, un tal Terii, vol desenvolupar la seva trajectòria i transformar-se en un sacerdot narrador.

A més, per poder seu propòsit, Terii es va embarcar en un extens viatge a una illa llunyana per trobar-se amb un adult major savi que li parlaria de les antigues tradicions. Fins llavors, els d’europa van desembarcar i es van assentar gradualment. Tot va ser realment bé, els pobladors van ser rebuts com haguessin, amb alegria i alegria, va ser una celebració. No obstant això, molt ràpidament sorgiran conflictes. De fet, les tradicions d’uns no corresponen a les tradicions d’altres, en tant que el Déu únic d’alguns (mitjançant la intervenció humana) vol imposar-se als Déus múltiples d’altres. Així, els més forts prevaldran sobre els més febles. Llavors, al seu retorn, Terii descobrirà un nou univers, un món que de moment no reconeix, un món que de moment no és del, un món que ja no requereix un narrador sacerdot.

Aquella nit -com tantes altres tantes nits tan diverses que no es podia suposar en això sense confusió- Teri, la recitadora, va caminar, amb passos mesurats, durant les corts inviolables. Era l’instant de reiterar sense descans, per no ometre una paraula, les bellíssimes expressions originals: on els professors es tanquen, afirmen l’eclosió dels mons, el naixement dels estels, la formació dels vius, els solcs i els treballs horripilants dels déus maoris. I s’ajusta als caminants de la nit, hereus de llargs records, lliurar-se, d’altar en altar i de sacerdot en deixeble, a les primeres històries i moviments que no han de morir. També, en relació arriba l’ombra, els Haere-po s’afanyen a la seva tasca: de totes les terrasses divines, de cada marae constituït sobre el cercle de la riba, un murmuri monòton s’eleva en la foscor, que, barrejat amb la veu tempestuosa de l’escull, circumda l’illa amb un cinturó d’oració.

Víctor Segalen va tenir la iniciativa d’escriure el seu llibre després d’arribar a Tahití, marcat pel lloc que ocupava Paul Gauguin, el creador francès va voler explicar la història del poble polinesi que es va ensorrar. Així, l’interès d’aquest llibre no és només històric, no, ho és (també i sobretot), perquè la narració la fan els tahitians. Un poble que assisteix (impotent) a la desaparició de la seva civilització, en profit de la dels intrusos. Llavors, és la història des del criteri dels perdedors que Víctor Segalen ens comenta. I quina història! Per acabar, m’agradaria assenyalar que l’estil del creador és difícil, llegir aquest llibre no és fàcil, però els convido a que s’involucrin en la lectura d’aquesta fantàstica novel·la.

Write a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *